Quan vaig néixer era petit. Tant petit, que no me’n record. Jo crec que aleshores ja era del PP, que tampoc no se’n recorden mai de res. Ara que a mi, el que m’hagués agradat de de veres, és ser un Borbó. Com en Juan Carlos. Perquè com ell, jo sempre me’n fot de tot.

S’adolescència me va dur grans a sa cara. Fins aleshores només els tenia en es cul. Una desgràcia. Me xerraren d’una pomada que anava mel per aquestes coses. Jo, com que som de consumir productes autòctons, me vaig tirar a sa pomada menorquina. Fotia es Gin Xoriguer als meus pares i baixava al bar des veïnat a comprar una llimonada, sempre natural, amb cent pessetes que me donava sa predina. Emprenedoria o enginyeria econòmica, com li vulgueu dir. També li podeu dir “xollo”. 

Amb es pas dels anys, sa testosterona me va dur una sogra. Coses que passen. Però sa nostra relació no va durar molt. Feia dies que tenia mal de panxa i menjava poc. En un dinar familiar, davant tothom, me va dir “Niño, no me comes nada”. “Ni ganes”, li vaig etzibar. Sa cara de tots va ser suficient. Me vaig aixecar, me vaig acomiadar dels sogres, cunyats i de, fins aleshores, sa meva parella. I me’n vaig anar.